Els sogres, els cunyats i altres bèsties que no coneixeré.

( És evident – però precís recordar- que aquest és un bloc personal, i com a tal, el titular del mateix tendeix aopinar sobre allò que necessita explicar i en el moment que vol i desitja fer-ho.)

Ja ho hauran notat , efectivament, sóc una mica freaky, val,  molt friqui.

I aquells lectors, aquells que tinguin la paciència de llegir algun que un altre dels meus posts, s’adonaran també, que estic una mica agitat, tal com un San Francisco dins d’una coctelera…Oui,ce la vie!!

Però dins de la meva semi assenyada agitació, afino més que alguns que es pensen més assenyats, seriosos i il·lustrats.

No m’excusaré per aquesta falta d’humilitat, ja que no dic – i seria un imbècil de fer-ho així- que jo sigui més llest que ningú ,al contrari , però la meva condició de tossut amb cargols afluixats em despulla de molts condicionants socials i morals, que vestit amb ells, seria impossible veure les coses amb la mateixa claredat que t’ofereix la visió pura, sense filtres preestablerts.

Vinga al que anàvem, és evident i és de calaix, sóc un solteró del colló.

Tinc més de quaranta anys, els compleixo en els albors del mes d’agost, Lleó zodiacal, però Cabra en el sistema astral xinès ( ara s’entén ) .

Estic carregat de manies i neures de solter, no tolero que ningú em toqui les MEVES coses del MEU lloc, que ningú no alteri la MEVA decoració del loft que tinc pel MEU cau. No suporto que ningú em digui com em vesteixo, com em pentino, la meva marca de colònia ( la Brummel, molt bona! ), què menjo , què bec, què llegeixo, què penso, què escolto, què miro, a qui insulto, a qui estimo, a qui desitjo, què somnio, quins anhels tinc , sóc corcó empedreït amb neures i manies del solter, les del llop solitari que no sap viure si no és sol, massa gran per viure en societat familiar amb altres llops, i menys amb llobatons per alimentar.

I cada dia que passa, encara hi estic més convençut, i m’allunyo més i més de la manada per conèixer.

Per què ? Ho intentaré raonar:

La meva fe en l’ésser humà, és limitada.

I si la meva fe en el gènere humà, és de per si  ja molt feble, la meva fe pel gènere femení, és encara el doble de minvant.

Efectivament, comparteixo l’extensa idea que les dones són més intel·ligents, tenen que ser-ho per força amb tanta neurona psico-emocional viatjant al lliure albir d’una mística orgànica desconeguda per la meva pobra ment, i per no parlar del seu univers paral·lel, un forat negre en el coneixement dels mascles,com és, el discórrer del pensament femení,aquest gran desconegut, però realment :

Què pensen les dones ? I el que és més important, el Com, el Què i el Per Què, i cap a on, i quantes preguntes més…

I els homes per contra, tan simples, i jo el més simples dels goril·les esquenes de sofà-llit.

El nostre instint animal, ens empeny a aparellar-nos, a fornicar, a reproduir-nos,a niar, a buscar cau, a viure en manada .

Però quina Llei Natural, ens obliga a haver d’aguantar la família de la parella ?, bastant de feina amb aguantar a la bestiola,que a sobre… Hem de suportar a tota la prole, ascendència i descendència ?.

I ara, és quan vaig , i em trec l’espasa de matador.

Vinga a la feina, torero !!!

Doncs bé, em poso a torejar la vaqueta, al toro, al bou i a tota la cavalleria del Sèptim del Coronel Custer,a pit descobert, amb dos ous, ben grans i inflats.

Anem-hi, som hi doncs, endavant, mascle testosterònic que sóc un mascle ibèric ( és que si no m’animo jo sol … !)

Deixem-nos de convencions socials, tradicionals, morals i merdes de tres el quart amb pa i tomàquet.

Per què es casen les dones ? …..doncs i jo que sé !! ….. ja he dit que no les entenc.

Per què es casen els homes ? .. AHHHH AMICS MEUS…AIXÒ SI QUE HO SÉ!!!!

Els homes ens casem per les següents raons :

1r – per follar.

2n- perquè ens cuidin .

3r – per no sentir-nos sols.

4º- N’existeix una quarta ?

És molt trist, però és així, s’hi fixin que les tres opcions són: INDIVIDUALISTES, HEDONISTES, i HORRIBLEMENT EGOISTES…… TOTES PER A LA SATISFACCIÓ PERSONAL MASCULINA.

Pensem que la nostra dona es casa amb nosaltres per al mateix, per a follar-reproduir, perquè se les cuidi i per no sentir-se soles en un món de llops famolencs.

És una decisió de l’animal pur que som …. Algú ha dit alguna cosa d’AMOR ? Què ? Com ? On ? Quan ? Enamorament ? Felicitat ?….. Esperin que buscaré els kleenex i  la botella de conyac.

L’amor és un procés químic , indubtablement una alteració de l’organisme humà .

Però anem-hi, s’està acabant la cursa de braus, arriba el moment decisiu, el de la sort final, i me’n vaig a la barrera per entrar a matar, que soni la trompeta.

Va per vostès… !!

Atall d’exemple, una historieta :

Posem per cas una parelleta de joves de l’extra-radi de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, per dir-ne alguna, els protagonistes de la telenovel·la: La Jessy & Isma.

20 anyets els dos, els dos lolailos, pirceajats, tatuats, amants del tunning xumbero amb xoriço, amb el cervell d’una oliva, amb la formació d’un calamar col·locat de cloïsses, i com a lectura , els cromos del Bollycao.

La Jessy , caixera-reponedora a temps parcial en el DIA % , L’Isma cobrant de l’atur i de la gratitud dels pares, després d’un festeig breu i fugaç, re-cardant-se per les esculleres més de 2.000 vegades per la llengua submarina, es casen i de penalty…  i d’això li anomenem AMOR ?… jo l’anomeno ESTUPIDESA

Que potser… i encara així, s’estimen? , Estan enamorats ? Com …. ?

Però a veure … Quin futur se li ofereix a la Jessy ? , 20 anyets, lolaila, tunera, pircejada, tatuada, buida , caixera del DIA % i casada amb Isma, un nen de 20 anys, lolailo, tuneru, pirceajat, tatuat, buit i cobrant de l’atur i gansejant als seus pobres pares.

Ella, embarassada del primer bebè, netejant la merda del seu marit, que es gasta tota la pasta de l’atur en una llanta d’aliatge per al seu buga-cotxe, només  li espera un trist panorama, que és el de sortir en algun informatiu amb els dos peus per davant.

Una nova víctima de la violència domèstica, quan l’Isma, el seu marit lolailo, seli va acabar l’atur i la pasta dels pares, ja no va poder pagar el canal plus, l’ADSL de 20 MB, els viatges Ibèria, ni va poder pagar la hipoteca, les lletres del cotxe, la nevera, la tele de plasma de 48 “, el dvd… es va passar al Ginebra i al cavall de coca .

Ja tenim servida una nova tragèdia de la vida. Una vegada més.

Quan la Jessy i en  Isma, aquesta parelleta de joves retrat robot actual es van casar: estaven enamorats ? Per què diem amor, quan volem dir sexe ?.

Eren dos bons amics, s’agradaven, eren feliços, es divertien de gresca i fornicaven de gust : EGOISME AGRADABLE; HEDONISME VITAL INDIVIDUAL I COMPARTIT ALHORA

Però…. Per què es van casar ?

Es van casar per confondre els tomàquets amb els pebrots, i això amics meus, en aquesta vida es paga molt car.

EL MATRIMONI jeu mort, una estocada precisa, ha estat suficient.

S’ha acabat la feina.

Jo per la meva part, ja estic bé solter,en el meu cau solitari, udolant a la lluna.

I no vull conèixer els meus futurs sogres ni en els meus pitjors somnis, i menys encara a la meva sogra desconeguda, no vull saber res i no m’importen gens, els meus tòtils de futurs cunyats, i per damunt de tot , als meus nebodets mimats,que de bé segur em tocaria apadrinar-los i com a bon ” tiet ” català, m’obligarien a obrir-los a cadascun una llibreta d’estalvi a “La Caixa ”, i a això amics meus, em nego rotundament, i quan dic rotundament, ho dic rotundament: EM NEGO.

A falta de pa, bones són coques. Bé, això diuen

Tweet